«La Pietat del Cementiri de Palma de l'escultor Miquel Arcas» - Antoni Arcas

 LA PIETAT DEL CEMENTIRI DE PALMA DE L'ESCULTOR MIQUEL ARCAS

L’ampliació del cementeri de Palma, no es va dur a terme fins a començaments del segle XX. Aquest nou espai anomenat, Cementeri Nou, està distribuït per carrers, vies, places i jardins, i constitueix la zona més sumptuosa del recinte, on es troben les millors obres artístics de capelles, panteons i mausoleus.  Aquests monuments funeraris van ser promoguts per la burgesia de la ciutat com a senyal d’ostentació i demostració del seu èxit econòmic i estatus social.

L’escultura de caràcter religiós, pel context espacial i cultural, va jugar un paper predominant en l’adornament dels sepulcres, en una societat mallorquina profundament arrelada en la fe cristiana.  Així, deixant de banda als àngels, que són els veritables protagonistes de les necròpolis, trobem, encara que de manera molt més reduïda, algunes imatges cristològiques i marianes.  De les primeres, la forma més comuna és la de Crist en la creu, ubicades majoritàriament a l’interior de les capelles particulars.  Altres devocions com l’Eccehomo o el Sagrat Cor, també són presents. Un altre personatge cabdal és la Verge Maria, representada com a Mare de Déu dels Dolors. La seva imatge apareix principalment en escenes de la Passió de Crist, ja sigui, al peu de la creu o en el grup de la Pietat. En el cementeri de Palma, només hem localitzat dues figures de Doloroses de ple volum, i alguns medallons del seu rostre, però sense valor artístic, amb l’excepció d’alguns d’alts relleu de marbre. Quant a les Pietats, només coneixem la obrada per l’escultor Miquel Arcas (1876-1953).

Aquest grup escultòric, de mida natural i esculpit en marbre blanc, és considerat un dels monuments funeraris més rellevants de tot el cementeri. Una obra que sobresurt tant per la seva qualitat artística, la seva configuració i l’excepcionalitat del tema representat.

L’escena de La Pietat pertany a la sisena Angoixa o Dolor de la Verge, i per tant vinculat a la Passió de Crist. Té lloc entre el Descendiment de la creu i el Sant Enterrament, quan la Verge Maria, asseguda als peus de la creu, va acollir el cos del Fill mort. Les primeres representacions plàstiques les trobem en l’Alemanya del segle XIV i en la pintura francesa i nórdica dels segles XIV i XV, encara que no va ser fins el Renaixement amb La Pietat del Vaticà de Miquel Àngel que es va popularitzar .

El panteó de la família Roselló té una particularitat que el diferència de la majoria dels altres sepulcres i és el seu emplaçament. Mentre que aquells estan ubicats entre carrers i adossats els uns als altres, aquest es troba en una plaça enjardinada, és a dir, en un espai perifèric que fa que pugui ser contemplat des de diversos angles. Envoltat per un enreixat ornamental de ferro, el grup escultòric s’alça sobre un pedestal rectangular de marbre negre, coronat per un altre de marbre blanc. A la part frontal, es pot llegir "Familia Roselló"; amb una combinació de lletres blanques i negres aplicades del mateix material.

Visió lateral del conjunt.

La figura de Jesús mort, descansa sobre una llosa, amb el cos i els braços allargats, lleugerament recolzat sobre lefaldes de la Mare, que li sosté el cap inert amb la mà dreta. El cos està mig cobert pel sudari, tot i que es pot veure el peu dret i el braç esquerre. El modelatge del sudari és suau i l’anatomia no està massa pronunciada, amb les costelles visibles i el pit pla, pròpies d’un cos prim que ha patit. El rostre presenta els trets demacrats d’un moribund; els ulls enfonsats, la boca entreoberta i el nas afilat. La seva expressió és de repòs i serenitat sense mostres de patiment ni dolor. La Verge Maria, agenollada darrere el cos del Fill, està coberta amb un mantell voluminós de pronunciats plecs i la toca de dol que li cobreix el cap. Com a Mater Dolorosa, expressa un profund sentiment de dolor i aflicció, amb el cap i la mirada elevats cap al cel, les celles enarcades, la boca entreoberta i la mà sobre el pit. 

La representació de Crist jacent en la iconografia tradicional, no correspon a l'escena de La Pietat, sinó al Plany de Maria o Lamentació sobre el Crist mort. En aquest passatge, Crist és dipositat sobre la llosa de la unció. Està acompanyat per Maria i altres personatges com Sant Joan, les santes dones, Josep d'Arimatea i Nicodemo, generalment dempeus i amb gestos de lamentació i plors. Damunt la llosa, el cos de Jesús és ungit i cobert amb el sudari abans de ser conduït al Sant Sepulcre.

Al cementiri de Sóller hi ha una representació d’aquest passatge, titulada El Sant Enterrament, obrada per l’escultor modernista Josep Llimona (1918-1919). Tot i no ser de mida natural, aquesta peça és considerada l’escultura més important de la necròpolis sollerenca. No seria venturós afirmar que Miquel Arcas s’inspirés en la imatge d’aquest Crist ja que l’escultor va fer varies obres pel mateix campsant. A més, l’artista, va acudir al taller de Josep Llimona durant la seva etapa formativa a Barcelona. La influència del mestre és fa palés en el magnífic Crist en la creu de marbre de Carrara, ubicat al mateix cementiri.

Miquel Arcas va ser l’escultor mallorquí amb major producció d’escultures funeraries amb més d’una vintena, la majoria destinades als cementeris de Palma (15) i Sóller (5). Si be, són més nombrosos els àngels, també va obrar imatges de Crist en les seves diferents modalitats: l’Ecce-homo en la versió de bust i de cos sencer, el Sagrat Cor de Jesús i el Crist en la creu. De la Dolorosa té esculpits tres alts relleus de la seva testa realitzats en marbre de Carrara. La seva primera obra funèraria coneguda és una imatge de Sant Bernat del cementeri de sa Pobla de l’any 1902, i la darrera, La Pietat de la familia Roselló, realitzada el 1934, quan compatava una seixantena d’anys, és a dir, en plena maduresa artística. Una obra on demostra el seu mestratge amb el domini del modelatge i de la talla del marbre, i un profund coneixement de l’anatomia i de les caracteritzacions de les fisionomies dels personatges. 

Empero, la singularitat d’aquest monument funerari, rau en la seva composició amb la figura d’un Crist jacent, col·locat damunt un pedestal, que podria interpretar-se com el Sant Sepulcre, i la Verge Maria, agenollada darrere d’ell. L’escultor ha aconseguit crear un conjunt harmònic des de diferents punts de vista. Vist frontalment, percebem l’efecte de profunditat i ritme gràcies al cos de Crist escorçat i definit al fons per la imatge de la Mare de Déu. Un joc visual que es veu potenciat gràcies a les direccions oposades dels caps. En la visió lateral o de perfil, l’equilibri compositiu s’obté degut a la horitzontalitat del cos de Crist, rematat per la silueta de la Verge, a la capçalera.

En conclusió, La Pietat de Miquel Arcas representa la culminació de la seva trajectoria artística. Una obra que evidencia el seu mestratge i que destaca per l’originalitat de la composició, que s’allunya del recurrent model clasicista de configuración piramidal. Com a artista, Miquel Arcas, ha assolit l’objectiu al qual aspira tot escultor, la transformació de la matèria en phatos, és a dir, en autèntica expressió de sentiment i misticisme.

Visió frontal del conjunt.