«La Mare de Déu dels Dolors a Sencelles i la seva influència en la Beata Francinaina» - Jordi Llabrés i Sans
LA MARE DE DÉU DELS DOLORS A SENCELLES
I LA SEVA INFLUÈNCIA EN LA BEATA FRANCINAINA
És ben antiga la
devoció del poble de Sencelles als Dolors de la Mare de Déu. La representació
d'aquesta iconografia ja era present a la seva església parroquial, almenys
d'ençà del segle XVI, juntament amb la dels Set Goigs o Alegries de la Mare de
Déu. Així apareix a l'inventari aixecat amb motiu de la Visita Pastoral del
Bisbe Diego de Arnedo (1563). Entre les partides consignades hi veiem que “lo
retaule de Nostre Senyora” disposava d’un complet aixovar per endomassar-lo els
dies de solemnitat: “dos cortines de filempue”, altres dues amb diverses
figures de temàtica bíblica “pintades de pinzell”, “altre cortina de tela
pintade de pinzell ab los set dolós” i “altre cortina de tela pintade de los
set goix”.
A l'actual temple
barroc, contruït a partir de 1698, aquesta advocació es representa a la capella
del Sant Crist de les Ànimes. Concretament amb una figura de la Mare de Déu al
peu de la Creu i una pintura, a la predel·la del mateix retaule, en la que s'hi
mostra a Maria amb Jesús als braços després del Davallament (la Pietat) i el
cor travessat per les set impressionants Espases de Dolor, que ja anunciaren
els profetes de l'Antic Testament.
Per garantir-ne la
pervivència d’aquesta devoció, els preveres del Reverend Comú, es servien de
diversos exercicis pietosos que celebraven públicament. Tal és el cas del Setenari de Nostra Señora de los Dolors que
tots los anys se acostuma fer en la Iglesia parroquial de la Vila de Sansellas.
La darrera versió que conservem a
l’arxiu parroquial és la transcripció feta l’any 1871 a partir d’uns texts més
antics. A la primera pàgina hi llegim aquesta curiosa “Advertencia: Com antes
del Setenari de Nostra Señora de los Dolors es fá sempre el Novenari del
Patriarca S. Jusep en el que es tracta de la profecia de Simeon, de la fuyta a
Egipte y de la perdida de Jesus en Jerusalem; á fi de evitar la repetició de
estos asuntos en el presenty Setenari se ha cregut acertat omitirlos comensant
per la despedida de Jesus de la seve Mare antes de entrar en la carrera de la
Passió; y seguint per los demés Dolors que en el discurs de ella experimentà en
el seu Cor la Señora”.
Amarada per tota aquesta pietat, ha destacat dins Sencelles la figura de l’única filla de Can Xiroia, que en professar com a Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, prengué el nom de Sor Francinaina de la Mare de Déu dels Dolors, Cirer i Carbonell (Sencelles, 1781-1855. Beatificada l'any 1989). Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual, un dels seus primers biògrafs, escriu d’ella: “En tot moment, tengué una devoció singular a la Sagrada Passió de Nostre Senyor Jesucrist i li agradava meditar els grans sofriments del nostre Redemptor... Però era, d’una manera especial, devota de la Verge Dolorosa. Aquest nom prengué quan professà, sota la protecció d’aquest nom posà el Convent [que fundà a casa seva, tots] els llits de la casa tenien pintada a la capçalera la imatge de la Dolorosa i l’oratori, com el d’ara, també el tenia dedicat a la Verge Dolorosa”. El seu director espiritual, el rector Joan Molinas i Amengual, apunta en el Curriculum Vitae de Sor Francinaina que per voluntat seva, les germanes que professessin en aquell convent, entre altres observacions, ho havien de fer per venerar els Dolors de Maria.
La primitiva
capella del Convent de la Caritat era presidit per un llenç que li regalà,
juntament amb una imatge del Sant Crist, el seu benefactor Joan Antoni
Safortesa i Morro, Ferrer de Sant Jordi i de Vives, vuitè comte de Santa Maria
de Formiguera. La pintura es còpia d’una de les Mater Dolorosa que pintà
l’italià Guido Redi. Una necessària restauració d’aquesta obra que encara
conserven les monges, ens esbrinaria la hipòtesis que intuïm, de que el seu
autor pugui ser el retratista Agustí Buades i Frau, ben relacionat, tant amb el
comte com amb la religiosa fundadora i de qui es coneix un llenç versemblant en
mans dels seus mateixos descendents (veure Agustí
Buades i Frau (1804-1871) precursor del retrat modern a Mallorca, catàleg d’exposició, Palma-2021, pàg. 72).
En el pati de la
Caritat també s’hi conserven els catorze panells de ceràmica popular amb les
corresponents estacions del Via Crucis. La tradició conventual assegura que foren
proporcionats a la Beata per l’amo en Joan Pons, àlies Tiró i per
l’amo en Joan Cirer, àlies Rei. El P. Francesc Fornés, franciscà del T.O.R.,
relata el moment en que foren entregats al convent “abrioles la puerta Sor
Magdalena que llamó enseguida a la Sierva de Dios y aparecíole a esta tener con
ellos un gran tesoro, y contemplando los pasos que representaban, quedose
extática a la presencia de todos. Dichos ladrillos se conservan en las paredes
del mismo patio donde mandó clavarlos la piadosa Fundadora de aquel Convento,
la cual, en este lugar, recorría con frecuencia las estaciones, cargando sobre
sus hombros una cruz de madera de la altura de un hombre. Dícese que el Señor
daba pruebas de apreciar los sentimientos de compasión de su Sierva
arrebatándola en éxtasis, principalmente al meditar la cuarta estación y la
undécima, en las cuales se contemplan particularmente los Dolores de María”. Sabem que oferia la pregària del Via Crucis per “la perseverança de les ànimes
de Sencelles” i recomanava a altres aquesta piadosa pràctica amb la mateixa
intenció. Encara més, tot ho complementava diàriament amb la Corona dels Dolors
i, resseguint amb assiduïtat també, les estacions marcades a l’església parroquial
carregant la grossa creu de fusta utilitzada durant els Dotze Sermons del Diumenge del Ram.
La contemplació de
la Via Dolorosa era constant en la vida de Sor Francinaina i la compassió que
sentia per les vivències de la Mare de Déu en aquells capítols principalíssims
de la història de la nostra redempció, captivaren el seu cor. Procura la Mare Superiora que en les Constitucions que dictà pel bon govern del convent que
fundaria a casa seva, s’hi observi que tota la Setmana Santa sigui d’absolut
silenci per la comunitat en obsequi als patiments de Maria i mana que a la
processó del Sant Enterrament, després de la figura de la Verge Endolada, hi
desfilin les religioses “amb ciris encesos, gran devoció i compostura,
representant a les maries”. Anotem que aquesta figura de l’època de Sor
Francinaina i les primeres companyes religioses, és de “cap-i-potes”, o sigui
de vestir. És obra del reputat escultor Andreu Carbonell, deixeble de Francesc
Herrera. Fou beneïda i s’estrenà el dia de Pasqua de 1745. És la típica imatge
que els dies de passió va vestida de dol, amb sedes negres i un cor de plata
punxat amb les set espases; en canvi en dia de la Resurrecció, per assistir a
la processó del Sant Encontre, encara avui, l’abillem tota de glòria.
A finals del segle XIX, les monges del Convent de la Caritat de
Sencelles, van aixecar una capella nova, la qual subsistí fins a la construcció
de l’actual, que data de 1988. En aquella hi feren col·locar un retaule de
línies clàssiques, acord amb l’estil de tota la construcció i que era presidit
per una talla de fusta de la titular esculpida per Llorenç Ferrer Martí (1889); el
mateix autor d’una antiga Dolorosa que era propietat de la Diputació Provincial
i feia part del seguici de la processó del Dijous Sant de Palma. En aquesta
mateixa època s’organitza a Sencelles la Congregació Parroquial de les Mares
Cristianes, les quals es posen sota el patrocini de la Mare de Déu dels Dolors
i en aquest oratori del convent hi troben aixopluc els seus actes de culte i
devoció. La imatge sencellera de l’escultor Ferrer Martí, d’ençà de 1989, desfila
durant la Setmana Santa local, gràcies a la creació d’una florent confraria anomenada
de la Mare de Déu dels Dolors i que l’ha presa per titular.
Sens dubte, la Mare de Déu dels Dolors, és l’advocació mariana que més va
atreure, fascinà i obnubilà a Sor Francinaina. En ella hi descobrí els
patiments i l’amargura de moltes dones dels seus temps, i això, en una ànima
tota captivada per Crist i inclinada a consolar als que es sentien afligits,
havia de solcar el seu propi cor. Inculcà la devoció a les seves religioses i,
aquestes, l’han mantinguda fins als nostres dies.
Jordi Llabrés i Sans
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada